A principis dels anys 2010, quan sortíem de la facultat, teníem la sensació que TOT estava en crisi i, evidentment, també el periodisme. Recordo el naixement de Núvol amb l’esperança que, mentre un món s’ensorrava, també podien aparèixer projectes culturals nous i diferents, on els joves hi tinguéssim lloc. I pensava: tant de bo algun dia poder-hi escriure. Quina il·lusió, aquest premi, i que el Jaume Forés m’hagi regalat aquest article preciós.

La traducció de les quatre obres teatrals protagonitzades pel Pare Ubú, d’una selecció de textos sobre teatre i d’una quantitat considerable de deliri va ser l’excusa perfecta per endinsar-me en l’univers d’Alfred Jarry. El resultat va ser una obsessió creixent per Jarry, per Ubú i, inevitablement, per la patafísica: la ciència de les solucions imaginàries i de les lleis que regeixen les excepcions. Aquí una consigna: «Corniventrell! No haurem demolit res si no demolim també les runes!». Trobareu el llibre aquí.

Mentre vivia a París, la beca Culturex em va regalar una mena d’exili de l’exili: uns mesos a Roma, a l’Accademia di Spagna, amb un despatx amb vistes al Tempietto de Bramante. Encara no sabia que tindria la sort improbable de veure l’espectacle de la ciutat nevada, aquí algunes de les fotos que vaig fer aquell dia. I ara ja sé que, quan neva a Roma, cal córrer al Panteó.

Suposo que tradueixo perquè m’agrada escriure i, alhora, m’agrada quedar-me una mica en segon pla. Traduir és jugar a ser un altre, posar-te en el lloc de l’altre, desxifrar el misteri de l’altre i oblidar-te una mica de tu mateixa. Potser per això m’atrauen especialment autors amb qui no necessàriament voldria identificar-me, com ara Sade, D’Annunzio o Pasolini. I potser també m’agrada això: saber que la solució perfecta no existeix i, malgrat tot, continuar buscant-la.

Edicions Mínimes és un projecte de no ficció literària interromput. Després de guanyar un dels premis Creamedia d’impuls a iniciatives culturals, hauria volgut inaugurar amb els textos ‘Escriure’, de Marguerite Duras, i ‘Llegir’ (antologia de textos), de Georges Perec, amb un disseny de cobertes intervingudes artísticament. Però vaig arribar tard amb els drets en català. La cosa bona és que els fracassos també obren portes i actualment Edicions Mínimes es troba en fase de reinventar-se en una altra cosa, potser millor.

Aquesta va ser la primera vegada que vaig formar part d’un jurat literari i la circumstància va voler que fos entre dues de les meves obsessions: el teatre i Itàlia. M’agrada llegir literatura dramàtica perquè exigeix una forma particular d’imaginació: el text apunta cap a una escena que encara no existeix i obliga el lector a construir-la. Ja ho deia Sanchis Sinisterra: llegir teatre és assistir a una representació imaginària.

Vaig tenir la sort de ser seleccionada per al Campus de la Crítica del D’A Film Festival i, a partir d’aquí, una cadena de casualitats —en què Bertrand Bonello hi va tenir alguna cosa a veure— em va portar primer a París, a treballar a la revista Sofilm, i després al jurat de la crítica de L’Alternativa. Aquell any vam decidir donar el premi a El mar nos mira de lejos, de Manuel Muñoz Rivas. Aquí vam deixar per escrit les raons.

Aleshores encara no sabia gaire per on tirar. Havia estudiat Periodisme just quan les xarxes socials començaven a transformar l’ofici i la crisi econòmica ens feia pensar que els joves havíem arribat al mercat laboral en el pitjor moment possible. Del pas per l’Avui, gràcies a aquesta beca del Carnet Jove, recordo sobretot una cosa: el gust per treballar els textos, ordenar-los, donar-los forma. Per primera vegada vaig intuir que l’edició també podia ser un lloc per a mi.

Recordo aquells anys com una successió de coses que començaven: la Primavera Àrab, el 15-M, una ciutat nova i, per a mi, altres maneres d’imaginar la cultura i la feina. Vaig ser becària a TV3 i a Time Out, mentre començava també a viure Barcelona des de dins, després d’anys de mirar-la des del Baix Llobregat. Al Centre d’Estudis i Documentació del MACBA vaig treballar amb arxius i publicacions d’artista, i crec que allà em va néixer de debò certa passió bibliòfila.